Dels ulls solcats

Veig,
embogit per la natura que es perd,
a la noble bèstia que surt esculpida
d'aquesta soca embarbussada, i que,
ofegada pels glops d'aquesta vida
esquerda el meu silenci
gràcies al renill encetat,
alhora esclatat i aspre,
que s'enfita cap als records amagats
que foren d'un temps... Sí, d'un temps estimat.

Dedueixo
el teu trot, ara clivellat;
el vol desfet de la teva crinera
i les escumes que, sobtades, van esvaint -se
enmig de tantes estries inacabades;
però per damunt de tot, perfilo
dintre d'aquests ulls solcats,
el nirvi arrelat, com ones enfurismades,
que reclamen un temps oblidat
i desitgen trencar aquesta dèria depravada.

Ara, sols desitjo que la imatge de la teva essència malmesa
enforteixi el brogit del nostre clam amagat.

(Francesc Serra)